Un dels principals problemes en la societat mediática actual és el control que excercixen els mitjans de comunicació sobre la població.
És imposible escapar al poder de persuasió d’uns mitjans que continuament ens bombardeigen i ens ofegen en un món hiperinformat on el pitjor de tot es troba en la premisa inicial: tenim “mitjans de comunicació”. Áçò seria el primer punt a desmontar. Anem a canviar el tèrme “comunicació” per “informació”, ja que a la Facultat de Comunicació Audiovisual és una de les primeres correccions que es fan argumentant que en un procés de comunicació és necessari que l’emissor que envía un missatge puga ser contestat
pel receptor que el reb. És a dir, que hi haja un procès comunicatiu bidireccional i no unidireccional o informatiu. A dia d’avuí no es coneix cap televisió, ràdio o premsa on hi haja aquesta possibilitat.
Ben diferent és a Internet. La xarxa ens ha permés en primera instància poder trencar aquesta barrera arquitectónica tecnológica –ja que el problema radica en no dispondre ni dels permisos, ni de l’inversió suficient per al material que ens permeta enviar missatges- i possar a l’abast de tothom, la possibilitat de comunicar masivament gracies a la tecnologia 2.0, convertint-nos en emissors potencials.
Les principals restriccions que trobem a la televisió estan impossades per qui té els diners. Les línies editorials estan marcades per tant, per la ideologia dels principals inversors i per les agencies publicitaries contractades. Internet, per contra, ens ha permès ser els nostres pròpis inversors i autopublicitar-nos lliurement.
Julian Assange, el fundador de WikiLeaks actualement ha estat “citata declarar per possibles abusos sexuals” pero no “acusat”, tal i com els mitjans ens han intentat explicar els ultimes mesos. El dimecres passat el tribunal Superior de Londres ha donat llum verda a l’extradició a Suècia. Per part de la defensa, alegen que l’extradició és “injusta” i “il·legítima” i consideren que el procés judicial és POLÍTIC. Actualment no sabem res d’aquest procés i possiblement no ho sapigam fins que l’Estat de Suècia s’aclare en que fer amb ell; possiblement extraditar-lo a EUA, on la pena de mort està reconeguda, i jutjar-lo allà.
És en aquest terreny, internet, on empreses com Bank of America, MasterCard, PayPal, Visa i la Western Union, han demostrat el seu poder. Aquestes eren les principals vies d’ingrés per a Wikileaks. Bé doncs les pressions estatals i de les empreses han fet que aquest fluxe d’inversions desaparega deixant a Wikileaks sense el 95% de la seua financiació. Increïble les pressions que es poden arribar a fer a empreses que per contra, mantenen la compra-venda de persones, el mercat negre o la venda d’armes. WikiLeaks considera aquest bloqueig “arbitrari” i “ilegal”.
A causa de l’extradició i de la falta d’ingresos, WikiLeaks està obligada a deixar d’anunciar filtracions com va fer el 2008, segurament, seguint la mateixa estrategia: descansar per fer-se forts i tornar a atacar. No està morta. Continua viva ja que no és una empresa, són periodistes d’arreu del món, són exempresaris i exmemebres del Pentagon i de tot tipus d’empreses i d’organismes dels governs. Són gent que per primer cop ha pogut sentir-se lliure, gràcies a Internet i a l’astúcia del grup de treballadors de WikiLeaks, entre ells Assange, que han proporcionat 3 meravelles per al món:
- Llibertat de dir No de forma pública a les organitzacions que abans no ens ho han permès.
- Alliberar informació confidencial del pròpi sistema.
- I donar protecció de les dades de qualsevol persona que hi vullga publicar informació“polèmica”.
Per tant, Wikileaks no roba informació, sinó que dona el suport per poder publicar-la a Internet, cosa que mai avanç s’havia pogut fer.
Avuí en dia els mitjans d’informació, igual que tots, estan en crisi. El que intenten buscar són perfils d’informació de gent com la que hi treballa a Wikileaks, gent que sap com buscar inforamació i com publicar-la, gent que done solucions i estrategies com les que va donar Assange ja que el periodisme està canviant. Hi ha webs, pàgines, blogs, xarxes socials i una gran infinitat de llocs on l’informació circula massivament.
Des del meu punt de vista no podem parlar de periodistes qualificats a qualsevol persona capaç de publicar dades a internet. L’informació mai serà al 100% lliure ja que tot el que es mire, té un punt de vista predisposat, però si és cert que per a mi és més periodista aquell que escriu des del seu punt de vista a casa, front el seu ordinador, que no pas aquell que està pagat per un periódic, sentat a la redacció i sent corregit i vigilat constantment per l’editorial. Una nova ciber-llibertat que no sabrem quant de temps durarà.
La injusticia es produeix quan els mateixos que s'han beneficiat d'esta nova forma de fer periodisme, els mitjans, no donen la cara per Assange deixant que el tracten com en una purga stalinista i acaben en ell com si fora un gos. Quan el maten, els mitjans convencionals no parlaran de llibertat d'expressió ja que encara "necessiten" la protecció de Mercat i Estat.
ResponElimina