Dile a la Junta Electoral Central que #tururu

Es tracta d’una de les ferramentes que el 15M ha creat per a dur a terme actuacions per Internet. El paper del hakctivisme en el moviment indignat és un dels motors principals. Ja en la primera acampada a Sol, es va crear un grup que treballa en la xarxa difonent les idees i els objectius de les mobilitzacions.

Hi ha ferramentes que pretenen arreplegar en la web les propostes de la plaça com és el cas de Propongo. Altres que arrepleguen casos de desnonaments i convoquen per correu a tots els que s’hi han inscrit per tractar d’impedir-ho com Stop Deshaucios. I novedoses com Oiga.me, el projecte més recent, que permet l’arreplegada de signatures o l’enviament massiu de correus electrònics, igual que es va fer amb la Llei Sinde, quan s’enviaren correus a tots els diputats del Congrés.

N’hi ha una que pretén denunciar l’última de les decissions de la Junta Electoral Central que a pocs dies de les eleccions, l’11 d’octubre va prohibir realitzar manifestacions i actes de protesta durant la campanya elctoral en llocs ja utilitzats com places, parcs i carrers. Dile a la Junta Electoral Central que #tururu, pretén arreplegar signaturas contra aquesta resolució.

No ha passat ni un mes des del 15-O on ciutats d’arreu del món han demostrat que la paraula no pot privatitzar-se, que el carrer és un lloc lliure d’associació per debatre, pensar i conversar, i que mai no renunciarem a aquest dret que excercim de forma pacífica. És per aixó que el que pretén aquesta acció és dir ,de manera educada, als membres de la Junta que #trururu. Açò es pot fer des de la pàgina principal. En el menú de la dreta, escrius un missatge breu, educat i tranquil expressant el teu desacord; t’hi arribarà una confirmació que n’has d’acceptar al teu correu electrónic i ja està.

Increïble és que parlem d’eleccions democràtiques i que el primer que s’intente és fer-nos callar. Açò el que demostra és la por per part de la classe política a un moviment que agafa forces. Els polítics parlen de terrorisme, fins i tot hi ha qui diu que la retirada d’ETA es tracta d’un “pacte” amb el govern. Hi ha partits que et fan regals per participar a les seues pàgines web. Hi ha uns mitjans que només parlen de PSOE o de PP. Hi ha un ambient social on l’important és no ofegar-se amb la crisi. Però és normal entre aquells que es disputen la titularitat de la Moncloa que es diguen aquestes coses i s’intente monopolitzar la paraula a pocs dies de les eleccions. El que no és normal és que ens obliguen a callar, i és per això que tots podem parlar-ne i queixar-nos-en. Una via possible, és dir-los que #tururu!

El lado oscuro del ciberactivismo

¿Que de qué película estamos hablando? No, no. Nada de ficción. La realidad es que si sumas hacker más activismo el resultado es hacktivismo.

El término hacktivismo fue acuñado en el año 1995 por el autor y crítico cultural Jason Sack, para referirse, por lo general, a "la utilización no-violenta de herramientas digitales ilegales o legalmente ambiguas persiguiendo fines políticos. Estas herramientas incluyen desfiguraciones de webs, redirecciones, ataques de denegación de servicio, robo de información, parodias, sustituciones virtuales, sabotajes virtuales y desarrollo de software". Normalmente promoviendo valores como la libertad de expresión, los derechos humanos y la ética de la información.


Pero lo cierto es que este término encierra cierta controversia ya que es utilizado para nombrar dos tipos de conducta cibernética: una, políticamente constructiva de desobediencia civil anarquista, y otra, anti-sistema e indefinida. La ambigüedad del concepto, la ausencia de una agenda clara y su esencia secreta y aislada provocan distintas miradas hacia estos movimientos. Los dos extremos antagónicos serían la mirada hacia las acciones directas electrónicas como herramienta en favor del cambio social al combinar la programación con el pensamiento crítico y la mirada maliciosa y desconfiada que tildan de destructivos a los actos hacktivistas que vulneran la seguridad de Internet como la plataforma tecnológica, económica y política que es.


Para los gobiernos, el hacktivismo no es nada agradable, ya que sus actuaciones (por ejemplo, el anuncio del fin de Facebook, los ataques a la CIA o los cables de Wikileaks) demuestran que una de sus características es la ausencia de límites. Algunos expertos aseguran que la fuerza de este movimiento no es la calidad o la profesionalidad, sino la cantidad de hackers, que se crecen respaldados por el anonimato y la impunidad que ofrece la red para esta clase de actuaciones.



                             



Los hackers se reúnen en hacklabs o laboratorios hackers donde se organizan y aprenden de forma autónoma o cooperativa. Aunque normalmente se rigen por un componente ideológico, no son vistos como una militancia sino como un lugar donde aprender y experimentar. El primer hacklab de España, Kernel Panic, se creó a partir del primer hackmeeting español, en el 2000.

Actualmente existen unos 22 hacklabs en nuestro país y continúan creciendo en número.

Banners i Widgets , els teus aliats

Hi ha moltes formes de ser ciberactivistes i una forma molt fàcil i efectiva és la utilització de banners i widgets.

Per utilitzar banners o widgets l'únic que cal és tenir un lloc web, bé sigua un blog o una pàgina web o un perfil social en Facebook ,Twitter o MySpace , per exemple.

Els banners o widgets et permeten expressar el teu suport a una campanya o causa públicament de manera que tots els teus contactes o persones que accedeixen al teu lloc web estaran exposades a aquesta publicitat. A més , els widgets encara són més interactius que els banners i permeten a la gent accedir al lloc web a través d'un clic.

És una forma molt efectiva de mostrar suport i de tractar de moure conciències ja que es tracta de missatges fàcils de llegir per la seua brevedat i de missatges gràfics en moltes ocassions , el que fa que siguen atractius al lector , o per lo menys més atractiu que llegir un comunicat.

Una cosa no té res a vore en l’altra peró serà més fácil que es veja el banner abans que el comunicat , encara que siga per la comoditat de no llegir una gran quantitat de text per tal de quedar-se en una idea sobre alguna cosa.

Igual que els banners publicitaris són infal · libles al situar-los en pàgines web , els banners ciberactivistes també ho són ja que estan exposats de manera continuada a tots els usuaris que accedeixen al lloc web durant el temps que el baner o widget romangui a la pàgina web o perfil de la xarxa social.

 Per exemple , Amnistia Internacional va posar a disposició de qui vullguera banners dedicats a l'Acció Escoles Segures per a les xiquetes, a la seua pàgina web en el marc de la campanya per combatre la violència contra les dones.

Múltiples organitzacions activistes com Greenpeace o Amnistia Internacional aposten per la publicitat on-line ja que està demostrat que funciona.

Per exemple , Greenpeace fa servir la majoria del pressupost publicitari a Internet.

També és cada volta més freqüent que es pengen banners en els perfils de les xarxes socials. Els usuaris d'aquestes expressen el seu suport a una causa o la seua disconformitat a través d'aquests banners, molt creatius en algunes ocasions.

Un lloc per a la lluïta activista...Avaaz..

Avaaz és una organització democràtica ciberactivista nascuda en el 2007. Avaaz significa “veu” en diversos paÏsos europeus , asiàtics i de Mig Orient.

Aquesta organització pretén allò que s’endevina en llegir el seu nom : donar veu a tots el ciutadans per tal de que puguen abordar qüestions d’interès internacional amb la fi d’aconseguir un món millor.

Este objectiu el fa possible el model de movilització a través d’internet que permet l’unió de moltes veus en una , colectiva i poderosa .En el passat era molt poc freqüent que ciutadans a nivell global es movilitzaren en torn a una campanya . Era més normal que aquestes movilitzacions es donaren al voltant de temes específics i en un país concret , degut a que no existia Internet i per tant , tampoc les seues possibilitats d’entrellaçar a milions de persones al voltant d’una mateixa preocupació .

 Avaaz entén que els seus membres no estaran sempre d’acord amb totes les campanyes o amb detalls d’aquestes i per aixó no s'intenta forçar un consens sinó que cada un decideix en quina campanya participar i en quina no.

Avaaz ha dut a terme campanyes polítiques en 14 idiomes diferents que han sigut coordinades per un equip de professionals i voluntaris repartits per tot el món . Les accions desenvolupades tenen a vore amb la signa de peticions , la financiació de campanyes en els mitjans ,  la realització de cridades a funcionaris de governs ,l’organització de protestes i events off-line o l’enviament massiu de missatges.

Los miembros de Avaaz vienen de todas partes del mundo y de todas las profesiones y orígenes.

AVAAZ
EN NÚMEROS

    10,033,818
miembros en todo el mundo

    23,499,882
acciones emprendidas desde enero 2007

    193
países con miembros de Avaaz 
L’efectivitat de les seues campanyes es degut a que a diferencia d’altres  organitzacions civils , Avaaz está formada per un únic equip global sense divisions geo-polítiques , el que permet que les campanyes s’impulsen amb efectivitat i flexibilitat . Esta extraordinària coordinació permet que Avaaz pugar cridar l’atenció sobre nous temes i canalitzar interessos dispersos i integrar-los en una mateixa campanya esfecífica fent que aquesta siga imparable.

Per tal de conèixer els interessos dels seus membres Avaaz fa enquestes tots els anys. A més , uns 10.000 membres són escollits a l’atzar per tal de testar posibles temes de campanya . I, finalment , es porten a terme aquelles campanyes més recolzades, el que explica l’efectivitat de les mateixes. 

He d’aclarar que no és Avazz la que establix un ordre de campanyes i els membres l’accepten o no sinó que són els membres els que proposen temes.

Una altra cosa molt important és la seua autosuficiència econòmica ja que Avaaz está totalmente financiada pels seus membres . No s’accepten fons guvernamentals o corporatius per tal de mantindre l’independència ideològica de l’organització.

Aquest tipus d’organitzacions cibernètiques permeten que es puguen dur a terme ciberaccions de manera idependent , democràtica i global.

#iSad, un altre tipus de ciberacció

Per molt que no vullgam les xarxes socials s’han convertit en un efecte potent.

Alguns es negen a fer us d’elles, altres porten uns anys convivint-hi. Les xarxes tipus Facebook i Twitter són a dia d’avuí un punt clau en les comunicacions socials.

Ens han ajudat a coneixer gent. A organitzar-nos per poder fer un treball de classe en grup. A que tothom veja les fotos on hem viatjat i lo guapos que estem. A prendre el valor suficient per eixir al carrer i reivindicar una democràcia real. I fins i tot, a fer homenatge a un mort. Parlem d’Steve Jobs, una persona que a dia 20 d’octubre, als 15 dies de la seua mort, no necessita cap tipus de presentació. Açò es deu principalment al boom mediàtic que ha tingut degut a la seua impecable actuació com empresari i a l’exemple que ha donat de com fer diners en temps de crisi d’una manera neta i que per inri, tinga tant enamorats als seus consumidors.

Steve Jobs ha sigut un gran geni de la comunicació. Ha creat productes increíbles i molt útils com el iMac o el iPhone i també la primera xarxa social de música del món, iPing, que funciona a través del iTunes, i que permet coneixer, comprar i opinar sobre música d’arreu del món.

Doncs és just en aquest tipus de xarxa on, a part de la tele, la ràdio i la prensa, se li ha fet homenatge; a xarxes com Twitter en un dels trending topics com és el de ‘#iSaw’. També hi ha altres com ‘RIP SteveJobs’ o ‘#ThankYouSteve’. En ells hem vist “Centenars de milions de tuits per minut parlant de la seua vida, la seua mort i el seu legat”. “En apenes 7 hores 55.000 persones s’uniren al grup ‘RIP Steve Jobs’ en Facebook”.

De nou veiem el protagonisme d’aquestes noves xarxes 3.0 que permeten una comunicació instantànea. Conforme s’escriu es publica. Les xarxes socials a pesar d’estar en un soport de comunicació com és Internet i no un mitjà com ho són la ràdio, la prensa o la televisió, controlats per una editorial, estan menjant-se els mitjans tradicionals, fins al punt en que periodistes publiquen abans informació rellevant en el seu Twitter que en el periòdic digital. Una nova éra. I no oblidem que no serà l’última. El que s’espera ara és l’ús que es fasa d’elles: per fer tonteries o per actuar de forma social i raonable.

Actuable tiene un año de vida

Esta plataforma de ciberactivismo nació hace poco más de un año y ya ha conseguido ser la más grande de toda España: desde su creación alrededor de 700.000 personas han visto en Actuable el lugar para poder hacer realidad cambios.

Actuable se autodefine en su web (http://actuable.es/) como "una comunidad online de personas y organizaciones que unen esfuerzos para transformar el mundo diciéndole a gobiernos, empresas y otros actores importantes de nuestra sociedad qué cambios queremos."

Con un par de clics, siendo quién seas pero con un objetivo de mejora común, esta plataforma te permite ejercer presión contra las injusticias y provocar los cambios que la sociedad necesita. El modo de difusión de la lucha cibernética se constituye mediante peticiones que, una vez creadas, son enviadas mediante mails a los usuarios o colocadas en otras páginas web - además de en la de Actuable, claro - , como las redes sociales en las que participa (http://www.facebook.com/actuable) o en cualquiera en la que un usuario quiera informar de esa petición. Las peticiones, una vez firmadas, son enviadas al destinatario: las instituciones o empresas que deben tomar en cuenta la petición.

No es de extrañar que  de enero a septiembre de este año aumentara un 700% el número de usuarios - de 80.000 a 680.000 usuarios registrados -, ya que varias ciberacciones han tenido una respuesta positiva; como la petición al Ayuntamiento de Madrid de que limpiara el barrio marginal el Gallinero o la de equiparar en España los derechos de hijos de heterosexuales y de homosexuales por gestación subrogada en el extranjero.

El líder del proyecto, Francisco Polo, licenciado en Derecho, con un máster en Derecho internacional y un posgrado en relaciones internacionales, lleva diez años a sus espaldas de trabajo en causas sociales. Los otros dos creadores, Álvaro Ortiz y Fernando Blat, expertos en informática innovadora, se ocupan de la experiencia de usuario y el diseño tecnológico. El primero cuenta con otros proyectos activistas en su trayectoria y es profesor en la Universidad de Barcelona.

#15-O: La pròxima Ciberacció Global!

A dos dies de la megamanifestació convocada pel moviment dels indignats, ja hi ha més de 800 ciutats, preparades per a eixir al carrer el proper dissabte 15 d’octubre. 70 països dels 5 continents han confirmat la seua participació en la mobilització reivindicant una democràcia real.

Europa i Estats-Units són les capdavanteres, seguides per Àfrica -Egipte, Túnez, Marroc-, Brasil i ciutats de Latinoamèrica també hi participen, i a orient, Xina –Hong Kong i Taipei-, i Israel –Tel Aviv, Jerusalem i Haifa-. És la primera conovocatoria a nivell mundial que aconseguix un suport contundent a tot el món. “Yo sólo recuerdo las protestas contra la guerra de Irak” diu Pablo Padilla, membre de Juventud Sin Futuro, un dels col·lectius convocants. Realment, te raó.

Com sempre, les novetats les veiem de nou a les xarxes socials i a EUA. Allà el moviment ha adoptat un nou lema proposat per al seguiment de les manifestacions a través de Twitter: “We are the 99%”, fent referència a què el dissabte, eixe 1% que és l’elit, haurà d’escoltar-los. I així ho manifesten clarament a la web que els indignats han creat per coordinar aquesta acció no violenta arreu del món: “Els poders treballen per al benefici de només uns pocs, ignorant el desig de la gran majoria i el preu que, tant els éssers humans com el medi ambient, hem de pagar”.

Amb el lema: “És l’hora que ens unim. És l’hora que ens escolten”, la unió arreu dels moviments del món s’ha aconseguit gràcies de nou al poder d’internet i la possibilitat de convocar per la xarxa un gran event. Esperem que l’efecte que causen les manifestacions siga suficient per a que els mitjans informen massivament eixa mateixa nit, i algún polític, banquer o empresari, ens escolte.

Ciberactivismo, un modelo de RRPP joven en las ONGs

Joven, sí. Pero no por ello menos eficaz.

El activismo apareció a mediados de los 80 gracias a nuevas organizaciones no gubernamentales como Greenpeace, que tuvo una gran repercusión gracias a nuevos postulados activistas: estrategia de comunicación y presión a los poderes públicos. A finales de los ochenta, acudimos a la profesionalización de
las ONGs, pero la de sus departamentos de comunicación no llegaría hasta mediados o finales de los noventa.

La revolución tuvo lugar - y, como ya sabemos, no es un hecho aislado, sino que ha afectado a nuestra relación con el mundo y nuestros modos de vida - con la llegada de la Web 2.0. Esta reina de la interacción permitió la socialización de los objetivos y el aumento de los apoyos sociales y económicos.

En el 2010 algunos estudios afirman que las ONGs todavía no han exprimido lo suficiente las ventajas de la Web 2.0. Quizá sea porque la adaptación de las ONG españolas al nuevo panorama digital es muy reciente. Lo que sí sabemos es que es un fenómeno en crecimiento, efectivo, rentable y dinámico, cada vez más arraigado como herramienta social y política -para todos, menos para los propios partidos influyentes, que parecen seguir empeñados en legitimar la formación gerontocrática, lenta y arcaica, sobre todo tecnológicamente-.
Así que, cuando hablamos de ciberactivismo no hablamos sólo de la actuación de ONGs sino también del término ciberprotesta, para relacionarlo con el concepto de “actos-rutinas producidas por medios digitales y difundidas o activadas en el ciberespacio tanto previamente diseñadas como improvisadas, que un colectivo dirige a los actores políticos, élites de referencia y a los espectadores en general” (Torres Nabel, 2009:4). Las ciberprotestas pueden generarse tanto a través de correo electrónico, como portales web, chats, blogs, wikis y redes sociales, y las puede generar cualquier usuario de la red, sin pertenecer a ninguna organización.

Es el principio de la era de la ciudadanía activa, sin intereses lucrativos ni grandes corporaciones detrás. Sólo gente, personas, opinando, informando, gritando con palabras escritas o removiendo nuestra conciencia, organizándose y moviéndose. Literal o figuradamente, activistas o ciberactivistas, con la Web 2.0 todos podemos ser activos. Y muchas veces lo somos, sin apenas pensar en ello. Pensemos y progresemos si queremos cambios, pues las ventajas son múltiples.

Wikipedia Italiana se autocensura

La pasada semana, la Wikipedia cerraba su sitio en Italia como protesta al proyecto de ley promovido por el Ejecutivo italiano, Silvio Berlusconi.

La polémica ley, conocida más bien como “Ley mordaza” supondría nuevas restricciones a periódicos y sitios web.

Concretamente, la ley en cuestión pretende prohibir la publicación de escuchas telefónicas o grabaciones ambientales realizadas por orden judicial en periódicos y páginas web durante las investigaciones policiales. 

El proyecto de ley lleva en el Parlamento italiano casi un año pero es ahora cuando se retoma. Coincidiendo casualmente con la publicación en medios off y on-line de unas grabaciones telefónicas que relacionan a Silvio Berlusconi con temas de prostitución.

Además, otro de los apartados de esta ley contiene que cualquier sitio web está obligado a rectificar o borrar información publicada en un plazo máximo de 48 horas. Es decir, que si una persona se siente ofendida o “incómoda” con cierta información, basta con que lo denuncie y a través de un mero trámite administrativo la información seria retirada sin llevar a cabo una investigación para demostrar la veracidad o no de la información en cuestión. Quien se oponga a retirar la publicación se verá obligado a pagar una indemnización que oscilaría entre los 7.500 y 12.500 euros.

Esto tampoco nos queda tan lejos ya que aquí, en España, la Ministra de Cultura también quiso llevar  a cabo una ley muy similar en 2010.

Estas iniciativas legislativas suponen un ataque directo a la libertad de expresión y un paso hacia delante en el control político de la Red, un medio que permite la circulación libre de información y la elaboración co-partícipe del conocimiento. Internet es una red neutral, lo que quiere decir que la información no puede censurarse ni por el origen, ni por el tipo de contenido.

Si dejamos que estas medidas se apliquen estamos dejando que construyan muros en Internet  que censuran y restringen páginas sin ánimo de lucro, como Wikipedia, que hacen posible la lectura y edición de contenidos por parte de todos los usuarios de la Red.

Wikipedia ha cerrado temporalmente su sitio pero amenaza con un cierre definitivo :

“Querida lectora, querido lector: ahora mismo Wikipedia en italiano corre el peligro de no poder seguir proporcionando el servicio que te ha sido útil durante años y que, como siempre, estabas buscando. La página que querías leer existe y solo está escondida, pero pronto podríamos ser obligados a borrarla de verdad”

La enciclopedia libre y gratuita ha decidido no quedarse impasible y se ha autocensurado en respuesta a este ataque a la libertad de expresión. Usuarios de Wiki publicaban una carta en su página web (deshabilitada para las búsquedas) que decía lo siguiente :

 “Los pilares sobre los que se erigió Wikipedia -neutralidad, libertad y verificación de sus contenidos- se van a ver enormemente comprometidos”. “La obligación de publicar la corrección en nuestra página… sin derecho siquiera a discutir y verificar la queja, es una restricción inaceptable de la libertad y la independencia de Wikipedia”.

Con Wikipedia se han solidarizado más de 360.000 internautas unidos en una tarde al grupo de Facebook “Salviamo Wikipedia” . Además, la asociación de movilización on-line Avaaz ha recogido ya medio millón de firmas para el bloqueo de la ley. En la calle, miles de manifestantes aparecían ante el Panteón con la boca tapada y pancartas en las que se leía “La privacidad de uno es la mordaza de todos”.

Ciberactivisme: Webs i Partits

Pot parèixer que només grans grups com Greenpace, Wikileaks, o Anonymus són capaços d’organitzar-se i tombar una web com la de l’SGAE.

Peró no són els únics que duen a terme ciberaccions. El Ciberactivisme al nostre país està viu i no són poques les demostracions. El Personal Democracy Forum (PdF) és una pàgina web i una conferència annual on s’estudia com Internet està canviant als polítics i als governs. Barcelona ha acollit per segon any consecutiu aquest Fórum, on experts en política, comunicació i Internet han tractat principalment el camí cap a la democràcia 2.0. La paraula més sonada ha estat ”open data”, que consistix en què les administracions públiques posen a l’abast de tothom les seues dades a la xarxa, i puguen participar comentant-les i qüestionant-les, aportant així al sistema transparència. Seria una espècie de serveis públics 2.0.

Parlem de transparència i participació ciutadana. Un clar exemple de l’efecte provocat és la web YoPolítico, que amb tan sols 50 dies de vida ha dut a terme una campanya contra la fabricació de bombes de dispersió, i a més, aprofitant la trobada del PdF a Barcelona, ha llançat una iniciativa “perquè s’elabore una llei integral contra la corrupció i a favor de la transparència”. I en l’altre extrem, ja que aquest grup es declara progressista, veiem un grup ultraconservador: HazteOir. Aquesta web que s’autoanomena “la web del ciudadano activo”, ha tingut el poder de dur mobilitzacions contra la llei de l’avortament, i a pesar de considerar-se conservadors, ells afirmen que “progresista es defender la vida”. Deien açò mentre resaven el sant rosari per l’avinguda Gaudí i comparaven l’avortament al genocidi. I el president Zapatero amb el “Presidente Muerte” per les lleis d’avortament i de mort digna.

No estem ací per criticar els sentiments ideológics d’un grup conservador o per opinar si la fabricació de bombes de dispersió o la transparència política són dolentes o no. Tot el que aquests exemples ens aporten, és comprovar que des d’Internet és possible ajuntar idees i voluntats i informar massivament d’accions que comporten resultats potents.

Podem consultar des de fa molt poc els nous partits d'internautes com Partido de Internet, amb l'intenció de conseguir representació parlamentària en 2012 i possar diputats a disposició dels ciutadans, NuestraCausa, que està orientat a la resolució de problemes concrets i a impulsar un estil de govern col·lavoratiu, mentre que Voota premet votar a favor o en contra dels representants polítics españols i establir un rànquing.

(intenteu entrar si us interesa encara que sembla que algunes pàgines han tancat)

DDoS, per què no?

Alguns es queixen, altres s’enfurixen i altres simplement no saben el que és la nova forma d’atac de denegació de servei (DDoS) a través d’internet que ha tombat durant hores i dies pàgines web com la de l’SGAE. És possible que es tracte de “ciberdelinqüents” a aquells que dugueren a terme aquesta acció? Tal i com manifesta Julio Alonso, propietari de Weblogs, una empresa de blogs que viu de la publicitat i va ser atacada via DDoS fa dos anys per empreses que es van sentir aludides per una entrada que publicà en un dels seus blogs Genbeta, on parlava sobre els mètodes que utilitzaven algunes webs per apropiar-se de claus d’ordinadors per entrar-hi amb fins il·lícits, sí que ho són. Però tot canvia si ho mires des d’un altra perspectiva, perquè aquest mateix home manifestà la seua comprensió cap aquells que protagonitzaren els atacs cibernètics contra l’SGAE. En el seu blog Merodeando llegim: "Los lobbies del copyright están usando el sistema legal a su antojo para defender sus posiciones. Y esa batalla, que juegan en terreno propio, la están ganando. Desgraciadamente es así. Aquí y en todo el mundo [...] Ante esto, ¿qué opciones quedan? Recordemos por un momento que la mayor parte de los métodos de protesta pacíficos han sido inicialmente ilegales. La huelga lo fue durante mucho tiempo".

Segons ell afirma, no diu que considere il·lícit que Anonymus puga bloquejar pàgines; diu que entén que es produïsquen aquests atacs que considera moguts per interessos polítics i no econòmics com els que li feren a ell contra Weblogs.

No està tant d’acord José Neri, director general de l’SGAE que sí la considera “d’acció delictiva es mire per on es mire” i es queixa d’aquells que demanen que es perseguisca amb tota la força un possible atac contra les seues web però comprenen que es puguen bloquejar altres defenent la llibertat d’expressió. Des del punt de vista d’aquest senyor, sí que hi va haver un “clar perjudici econòmic”, no per les cares mesures de seguretat que va haver d’afrontar l’SGAE per posar de nou en peu la web, sinó perque els socis no pugueren treballar i accedir per fer les seues “relacions per Internet”.

Alonso i l’SGAE mantenen una picabaralla permanent. L’empresari va haver de pagar a l’SGAE 9.000€ per atemptat contra l’honor per uns comentaris denigratoris escrits en alguns dels seus blogs.

No es tracta de la gresca que es munte entre dos empresaris. L’SGAE no està passant uns bons dies a causa dels ja coneguts delictes realitzats els últims dies on s’han descobert fraus com per exemple que el director Neri col·locara la seua filla, la seua germana i la seua cunyada en un entramat d’empreses (en destacats llocs de treball) amb la fi “de donar estabilitat al funcionament d’aquest esquema”, segons un informe policial; o el salari de 400.000€ anuals que tenia Eduardo Bautista, exdirector de l’SGAE, detingut el 12 de juliol per “apropiació indeguda i desviament de fons”.

Per tant, veiem que tot està basat en el punt de vista. Si t’ataquen, et defensaràs, però ja és més difícil defensar una postura que para en mans llunyanes. El que tota aquesta gent amb accés a Internet està duent a terme amb aquest tipus d’accions no s’hauria de considerar il·legal. Molta més il·legalitat tenen accions com aquesta de l’SGAE, però per desgracia segons la reforma del Codi Penal del 23 de desembre de 2010: "El que por cualquier medio, sin estar autorizado y de manera grave obstaculizara o interrumpiera el funcionamiento de un sistema informático ajeno, introduciendo, transmitiendo, dañando, borrando, deteriorando, alterando, suprimiendo o haciendo inaccesibles datos informáticos, cuando el resultado producido fuera grave, será castigado, con la pena de prisión de seis meses a tres años".

Ara resulta que és delicte entrar més de 300 milions d’usuaris a la vegada durant 3 dies a la web de l’SGAE. Haurien d’alegrar-se i no queixar-se; és més aviat publicitat, no? Així opinen alguns com Carlos Sánchez Almeida, l’advocat que va representar a Weblogs durant el seu procés judicial, que diu que "Tirar abajo las webs de la SGAE o del Ministerio de Cultura no es una hazaña: es una cobardía y una estupidez”, diu que és un “baló d’oxigen” el fet que apareguen com una “victima front a la classe política i l’opinió pública durant un dia”, podem llegir al seu blog. No opina el mateix Enrique Dans, professor de IE Bussines School, que considera l’actuació com una “legítima forma de protesta”. Segons ell, aquest és el panorama actual, i front a tot açò, hi ha gent que no aguanta més i reaccionen als abusos de les grans empreses com l’SGAE i moltes més, unint-se a una protesta massiva, molt fácil de dur a terme, en la Xarxa.

És de dèbils utilitzar la Xarxa per a reclamar qualsevol cosa? És que hi ha molts mitjans de comunicació on un es puga expressar lliurement? Tenim l’opció de contestar a les accions i acords duts a terme en el parlament o hem d’engolir tot allò que diuen? Hem demostrat que a través d’Internet es poden tombar grans empreses, i alhora es poden convocar manifestacions massives com les del 15M. El problema està en el fet que gastem el mateix camí per destruir els seus fonaments i no donem alternatives, com diu Ricardo Galli, professor de la universitat de les Illes Balears i activista del software lliure, que es queixa de l’actuació d’Anonymus via Internet.

Facebook o N-1?

El movimiento 15-M escoge desde sus comienzos la red social Facebook como herramienta capital en Internet para la propia difusión del movimiento, el debate, la coordinación de grupos de trabajo o la propagación de acciones colectivas . La mayoría de asambleas de barrios y pueblos, que surgieron a raíz de la necesidad de extender el movimiento y descentralizarlo escogen también Facebook, constituyendo grupos de interés que persiguen los mismos fines anteriormente comentados orientados a conseguir cambios en el panorama político, social y económico actual.

En los últimos meses hemos visto como se ha incrementado el uso de estas redes sociales como Facebbok o Twitter con fines activistas. Sin embargo el motivo de la creación de estas redes para nada responde a estos intereses sino más bien a intereses de tipo publicitario y comercial.

Se trata de redes sociales mercantilizadas que se presentan a las empresas como un macromercado potencial con millones de usuarios perfectamente segmentados en diferentes tipos de públicos de interés.

 El modelo de negocio de Facebook , por ejemplo, gira entorno al marketing de comportamiento. Esto es , que al introducir tus datos en estas redes (la música que escuchas , tus hobbies…los “me gusta”), estas proporcionando una información muy válida para los mercados a partir de la cual te encasillaran en un perfil de consumidor dirigiéndote la publicidad acorde con tu perfil.

La Web 2.0 nos ha hecho creer que los datos pertenecen al usuario, sin embargo creer en esto es un error ya que al aceptar las condiciones de uso de estas redes estas dando carta blanca a la utilización de tus datos con fines comerciales y publicitarios.

Hace unos meses nace la red social N-1. Se trata de la red social propia del movimiento ciudadano 15-M. Es un intento por crear una red social autogestionada, horizontal y que pretende distanciarse del modelo de negocio comercial de redes sociales como Facebook o Twitter .

Es una red que, a diferencia de las tradicionales ofrece a los usuarios la privacidad y el control sobre sus propios datos sin ponerlos en mano de los mercados. Además, del desarrollo de esta red se encargaría cualquier persona que así lo desee, se trata de un modelo co-partícipe de desarrollo.

Parece que la descripción de N-1 es más acorde a los objetivos del movimiento 15-M, sin embargo no se observa demasiado movimiento por N-1 y las asambleas continúan prefiriendo Facebook. Es lógico que en un primer momento el movimiento emplee Facebook o Twitter ya que no existía N-1. Y también es razonable que de puertas para fuera ,como medio de difusión, se continúen manteniendo estas redes ya que abarcan a millones de personas. Pero lo que no tiene sentido es que desde dentro, el movimiento continué trabajando mayoritariamente con este tipo de redes comerciales ya que al aceptar sus condiciones de uso están aceptando algo que va en contra del propio movimiento 15-M.